T'espero a l'Arc del Triomf: "Un cant a la vida a la que m'havia aferrat amb totes les meves forces" (Josep Carreras)


«El día de mi retorno tuve que ponerme una coraza para blindar mis emociones, porque, en caso contrario, me hubiera sido imposible cantar.
El recital se iba a celebrar el 21 de julio de 1988, delante del Arco de Triunfo de Barcelona, que se erigió con ocasión de la Exposición Universal. Además habría una fila cero para poner en marcha la fundación, cuyas butacas costarían doscientas ciencuenta mil pesetas, y detrás, sillas para que el público pudiera asistir gratuitamente. (...)
Allí en mi improvisado camerino me sentía muy feliz al descubrir el cariño de la gente, de mi ciudad. De repente entró mi colega y amigo Jaume Aragall para darme un abrazo. También acudieron Agnes Baltsa y Montserrat Caballé, que anuló compromisos contraídos anteriormente en Madrid para poder estar a mi lado. Yo respiraba hondo pensando en lriorment a Madride sentiría a las diez de la noche, cuando empezara a desgranar las primeras notas ante aquel gentío.

Salí al escenario, apenas unos minutos después de las diez, y cuando comprobé el cariño con que era recibido, pensé que no podría ni decir buenas noches. Se me hizo un nudo en la garganta y los ojos se me humedecieron. No sabía cómo crear distancia con la gente, intentaba pensar en otras cosas. Cuando casi lo había conseguido, leí una transparencia proyectada en un edificio que decía en catalán: Josep estamos contentos de que estés aquí otra vez. Mis compatriotas no me lo estaban poniendo nada fácil. Al final conseguí dominar la situación y comencé a cantar. Había elegido para empezar T'estimo, que es una de mis canciones favoritas, y para concluir el Nessun dorma. (...)
Esta es la noche más feliz de mi vida y os la debo a vosotros. No exageré al expresar la tremenda felicidad que me había producido aquel recital, que era un canto a la vida a que me había agarrado con todas mis fuerzas, contando con la ayuda de la cienm'havia oroduït aquell recital médica, el apoyo de mi familia y la generosidad de la Providencia. (...) Aquella noche de verano de 1988 la tengo grabada en mi memoria, como un recuerdo indestructible. (...) El año 1988 lo tengo grabado con letras de oro en mi mente, por ser el de mi renacimiento físico, espiritual y artístico.»
Josep Carreras, Memorias A viva voz
 TV3 NEWS VIDEO

«El dia del retorn em vaig haver de posar una cuirassa per blindar-me les emocions, perquè, en cas contrari, m'hauria estat impossible de cantar. El recital se celebraria el 21 de juliol de 1988, davant de l'Arc de Triomf de Barcelona, que es va erigir amb motiu de l'Exposició. A més, hi hauria una fila zero per posar en marxa la fundació, les butaques de la qual costaven dues-centes cinquanta mil pessetes i, al darrere, cadires perquè el públic hi pogués assistir gratuïtament. (...) 
Vaig arribar a l'escenari bastant abans de l'hora prevista. Allà, en el meu improvisat camerino, em sentia molt feliç en descobrir l'afecte de la gent, de la meva ciutat. De sobte, va entrar el meu col·lega i amic Jaume Aragall per fer-me una abraçada. També van venir Agnes Baltsa i Montserrat Caballé, que va anullar compromisos contrets anteriorment a Madrid per estar al meu costat. Jo respirava fondo, pensant què sentiria a les deu del vespre, quan començes a desgranar les primeres notes davant d'aquella gentada. Vaig sortir a l'escenari a les deu de la nit tocades i, quan vaig comprovar l'afecte amb què era rebut, vaig pensar que no podria dir ni bona nit. Se'm va fer un nus a la gola i els ulls se'm van negar. No sabia com crear distància amb la gent, intentava pensar en altres coses. Quan gairebé ho havia aconseguit, vaig llegir una transparència  projectada en un edifici que deia, en català: Josep estem contents que siguis aquí una altra vegada. Els meus compatriotes no m'ho posaven gens fàcil. Finalment, vaig aconseguir dominar la situació i vaig començar a cantar. Havia triat per començar T'estimo, que és una de les meves cançons favorites, i per acabar el Nessun Dorma. (...) 
Aquesta és la nit més feliç de la meva vida i us la dec a vosaltres. No vaig exagerar en expressar la tremenda felicitat que m'havia produït aquell recital, que era un cant a la vida a la que m'havia aferrat amb totes les meves forces, comptant amb l'ajut de la ciència mèdica, el recolzament de la meva família i la generositat de la Providència. (...) 
Aquella nit d'estiu de 1988 la tinc gravada a la memòria com un record indestructible. (...) L'any 1988 el tinc gravat amb lletres d'or a la ment perquè va ser el del meu renaixement físic, espiritual i artístic.»
Josep Carreras, Memòries De viva veu

«Nel giorno del mio ritorno ho dovuto indossare una corazza per blindare le mie emozioni, perché altrimenti mi sarebbe stato impossibile cantare. Il concerto avrebbe avuto luogo  il 21 Luglio 1988, di fronte all'Arco di Trionfo a Barcellona, costruito in occasione dell'Esposizione Universale. Inoltre, ci sarebbe stata una fila zero per dare avvio alla fondazione, i cui posti sarebbero costati duecentocinquantamila pesetas, e dietro sedie affinché il pubblico potesse partecipare gratuitamente. (...) 
Sono giunto a destinazione piuttosto in anticipo rispetto all''ora prevista. Nel mio camerino improvvisato sono stato molto felice di scoprire l'amore della gente, della mia città. All'improvviso è entrato il mio collega e amico Jaume Aragall per darmi un abbraccio. Hanno partecipato anche Agnes Baltsa e Montserrat Caballé, che ha annullato impegni precedentemente presi a Madrid per stare al mio fianco. Ho preso un respiro profondo pensando a come mi sarei sentito alle dieci di sera, quando avrei iniziato a snocciolare le prime note davanti a quella folla. 
Sono andato sul palco pochi minuti dopo le dieci, e quando ho appurato l'affetto con cui sono stato accolto, ho pensato che non sarei stato in grado nemmeno di dire buonasera. Mi sentivo un groppo in gola e avevo gli occhi lucidi. Non sapevo come creare distanza con la gente, cercavo di pensare ad altre cose. Quando ci ero quasi riuscito, ho letto una trasparenza proiettata su un edificio che diceva in catalano: Josep, siamo contenti che sei di nuovo qui. I miei compatrioti non mi stavano agevolando.  Alla fine, ero riuscito a controllare la situazione e ho cominciato a cantare. Avevo scelto di iniziare con T'estimo, che è una delle mie canzoni preferite, e di concludere con il Nessun dorma. (...) 
Questa è la notte più felice della mia vita e lo devo a voi. Non esageravo nell'esprimere la felicità enorme che mi aveva donato quel recital, una canto alla vita cui mi ero afferrato con tutte le mie forze, con l'aiuto della medicina, il sostegno della mia famiglia e la generosità della Provvidenza. (...) Quella notte nell'estate del 1988 l'ho impressa nella mia memoria, come un ricordo indistruttibile. (...) L'anno 1988 è scalfito in lettere d'oro nella mia mente, come la mia rinascita fisica, spirituale ed artistica.» 
Josep Carreras, Memorias A viva voz 
«On my comeback day, I had to wear a shield to hold my emotions back because, otherwise, it would have been impossible for me to sing.
The concert was scheduled for July 21, 1988, and had to take place in front of the Arc de Triomphe in Barcelona, ​​which was erected on occasion of the Universal Exhibition. In addition, in order to launch the foundation there was to be a zero row, whose seats would cost two hundred - fifty thousand pesetas, and behind chairs for the public to attend for free. (...)
I arrived to the stage quite earlier that the expected time. There, in my improvised dressing room, I was very happy to experience the love of the people of my hometown. Suddenly, my colleague and friend Jaume Aragall came in to hug me and, right after him, Agnes Baltsa and Montserrat Caballé, who cancelled earlier planned commitments in Madrid to be with me. I took a deep breath as I imagined how I would feel at ten in the evening, as soon as I would start to sing the first notes in front of such crowd.
I went on stage, just a few minutes after ten o'clock. When I realized the affection with which I was welcomed, I thought I could not even say "Good evening". I felt a lump in my throat and my eyes were glistening. I did not know how to create distance with people, trying to think of other things. When I had almost made it, read a  transparency on a projected building saying in Catalan: Josep, we are happy you're here again. My compatriots were not making it easy. Eventually, I managed to control the situation and started to sing. I chose to start with T'estimo, which is one of my favorite songs, and to end with Nessun dorma. (...)
"This is the happiest night of my life and I owe it to you". I did not exaggerate to express the tremendous happiness that that recital caused to me, it was an ode to life, which I had hanged on with all my strength, with the help of medicial science, the support of my family and generosity of Providence. (...)
I have that night in the summer of 1988 recorded in my mind, like an indestructible memory. (...) The year 1988 is engraved with golden letters in my mind, for being my physical, spiritual and artistic rebirth.»

Josep Carreras, Memorias A viva voz 

Comments